Partícules de plàstic de menys de 5 mm que s'han estès per tot el planeta i han entrat en la cadena alimentària humana. Aquí tens tot el que cal saber.
El terme microplàstic va ser encunyat per primera vegada el 2004 pel biòleg marí Richard Thompson en un article publicat a la revista Science. La definició consensuada per la comunitat científica és clara: qualsevol partícula de material plàstic sòlid de menys de 5 mil·límetres en la seva dimensió més gran.
La mida és clau. Cinc mil·límetres equival aproximadament a la mida d'una llavor de sèsam. Per sota d'1 micròmetre, parlem de nanoplàstics, una subcategoria especialment preocupant perquè pot travessar barreres biològiques que les partícules més grans no poden superar.
La distinció entre microplàstics primaris i secundaris és fonamental per entendre les fonts de contaminació:
"Els microplàstics no són un problema del futur. Ja formen part del present: de l'aire que respirem, de l'aigua que bevem i del menjar que mengem."
— Richard Thompson, University of Plymouth, pioner en la investigació de microplàsticsLa contaminació per microplàstics és una conseqüència directa de dècades de producció massiva de plàstic sense cap sistema adequat de gestió de residus.
Leo Baekeland inventa el Bakelite, el primer plàstic sintètic completament artificial. Inicia l'era del plàstic.
S'inicien els primers estudis sobre residus plàstics als oceans. La producció mundial de plàstic és de 2 milions de tones.
Primera detecció científica de partícules de plàstic a l'Atlàntic Nord, publicada a Science per Ed Carpenter.
Richard Thompson encunya el terme 'microplàstic' i documenta la seva presència massiva a les costes del Regne Unit.
La producció mundial de plàstic supera les 300 milions de tones anuals. Els microplàstics es troben ja a tots els oceans.
Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) declara els microplàstics una amenaça global prioritària.
Primera detecció de microplàstics en femta humana, publicada a Annals of Internal Medicine. El problema entra al cos humà.
Estudi de la Vrije Universiteit Amsterdam detecta microplàstics en el 77% de les mostres de sang humana analitzades.
ECHA restringeix l'ús de microplàstics afegits intencionadament en productes de la UE. Primera regulació específica a escala europea.
Estudis troben per primera vegada nanoplàstics al cervell humà i en quantitats creixents respecte a mostres anteriors.
La paraula que millor descriu la situació actual és ubiqüitat. No hi ha cap ecosistema del planeta lliure de microplàstics.
170 bilions de partícules a la superfície. Als sediments del fons: fins a 1,9 milions de fragments per metre quadrat a la Mediterrània.
Fins a 300 partícules per metre quadrat i dia a les ciutats europees. Detectats als Pirineus a 5 km d'altitud, portats pel vent.
Els camps agrícoles europeus reben entre 125.000 i 850.000 tones de microplàstics l'any, principalment via llots de depuradora.
Detectats en aigües minerals embotellades, aigua de l'aixeta, rius de muntanya i fins i tot en glaceres de l'Àrtic i l'Antàrtida.
Sang (77% de mostres), pulmons, placenta, llet materna, femta, ronyons, fetge i, recentment, teixit cerebral humà.
Peix, marisc, sal marina, mel, cervesa, aigua embotellada, fruites i verdures: tots contenen microplàstics detectables.
Parcialment. El cos humà té mecanismes per eliminar partícules estranyes, però la seva eficàcia depèn de la mida. Les partícules més grans (>10 µm) tendeixen a ser expulsades per les vies naturals de depuració (femta, orina). Els nanoplàstics, però, poden quedar-se atrapats en teixits i òrgans durant períodes molt llargs.
No hi ha cap tractament mèdic disponible per eliminar microplàstics del cos. La millor estratègia és reduir l'exposició des de la font.
Diverses estudis estimen que els éssers humans ingerim entre 5 i 10 grams de microplàstics per setmana, una quantitat equivalent al pes d'una targeta de crèdit. Aquesta xifra prové d'un estudi de 2019 del Fons Mundial per la Natura (WWF) basat en dades de 52 estudis previs.
Cal tenir en compte que les estimacions varien significativament entre estudis i la ciència en aquest camp evoluciona ràpidament. La xifra real podria ser major o menor depenent del lloc on es viu, la dieta i l'exposició ambiental.
Tots els plàstics fragmenten en microplàstics, però alguns presenten riscos addicionals pels seus additius químics. El PVC (clorur de polivinil) conté ftalats. El policarbonat i epoxis alliberen bisfenol A (BPA). Els poliuretans i materials ignifugats contenen retardants de flama bromats.
Pel que fa a la mida, els nanoplàstics (inferiors a 1 µm) són els més preocupants perquè poden travessar membranes cel·lulars, la barrera hematoencefàlica i la placenta.
No es degraden en el sentit bioquímic: no hi ha bacteris o fongs que els puguin descompondre completament en substàncies inofensives en terminis raonables. El que sí passen és un procés de fragmentació: els plàstics grans es trenquen en partícules cada vegada més petites per acció de la llum UV i l'abrasió mecànica, fins arribar a la mida de nanoplàstics.
Alguns científics estimen que un fragment de polietilè pot trigar entre 500 i 1.000 anys en fragmentar-se completament, i en tot aquest temps segueix alliberant químics i atraient contaminants.
Sí, i és important. Els microplàstics van de 1 µm fins a 5 mm. Els nanoplàstics estan per sota d'1 µm (alguns científics fixen el llindar en 100 nm). Aquesta diferència de mida té implicacions biològiques majors:
Els nanoplàstics poden penetrar en les cèl·lules, travessar la barrera hematoencefàlica (que protegeix el cervell), passar de la mare al fetus a través de la placenta i interaccionar directament amb el material genètic. Són, en molts sentits, una amenaça biològica diferent i potencialment més severa.
Parcialment. Els filtres d'osmosi inversa (RO) eliminen la majoria de microplàstics de l'aigua. Els filtres de carbó activat redueixen els microplàstics però no els eliminen completament. Cap filtre domèstic elimina el 100% dels nanoplàstics.
Paradoxalment, algunes aigues minerals embotellades contenen més microplàstics que l'aigua de l'aixeta filtrada, a causa de la lixiviació del propi envàs de plàstic. L'opció més segura és filtrar l'aigua de l'aixeta amb un filtre certificat NSF/ANSI 53 i emmagatzemar-la en recipients de vidre o acer inoxidable.
Microesferes, microfibres, fragments, pellets, escumes i nanoplàstics. Cada tipus té orígens i riscos específics.
Llegir →Sang, placenta, cervell. Com entren al nostre cos i quins efectes té la seva presència.
Llegir →Tèxtils, pneumàtics, pintures, cosmètics. D'on venen i quina és la font principal.
Llegir →